Poder sentarse frente a la pequeña chimenea de leña con las manos cruzadas en el regazo y los ojos cerrados; imaginar que vuelves a ver sobre los párpados toda la belleza danzante del día… cuando respirar es tal placer que da casi miedo hacerlo; como si una mariposa moviera las alas sobre tu pecho. Saborear aún la cálida luz del sol que se derrite en la boca, poder oler el aroma blanco y de cera esparcido sobre los campos de junquillo y el salvaje y fuerte del romero que crece en pequeños manojos entre las rocas rojas junto a la orilla del mar… Está saliendo la luna pero el día, reacio a concluir, se prolonga en el mar y en el cielo. El mar está salpicado del rosa de las cerezas poco maduras y en el cielo se ve una luz amarilla volando como las alas del canario… Las hojas verdes y rígidas que brotan de sus copas parecen cortar el aire del atardecer, y entre ellas, los eucaliptos azules, altos y esbeltos, con hojas en forma de hoz y ramas colgando, mitad azul, mitad violeta…Estoy cansada, felizmente cansada.
Katherine Mansfield, Diario
Palabras que llegan justo a tiempo
Published March 16, 2012 english poetry Leave a CommentTags: Katherine Mansfield
Avui que puc assenyalar la casa dins el pou on he nascut
la foscúria baixa, l’univers feixuc
s’adorm el temps a la falda i és brut i trist.
Germana, busca’m quan les hores plorin cels de dia
on clavar-hi el puny
i pugui abeurar-me tots els matins de la sang i la llum
fiada en la lluna fosca; lluny lluny
el desig a veure’m morta, mar profund
oceà despert d’aigua ennegrida
tremola com la onada i volteja la vida,
rutlla una berla dels teus cabells llargs
i sigues com jo: enfada’t, retira’t i mor
adés que s’abrandi el dia, sense cap ensurt.
[ Vista de Barcelona des de Montjuïc - febrer 2012 ]
Hampstead Heath, Winter (2009)
Hoy me pregunto si fue necesario
presenciar el mundo.
Permanecer en esa soledad anónima. Encerrada
del oyente interno, oculto.
Sentada en el parque contemplo la fuente
el murmullo velado del agua,
la ausencia de la nieve y del invierno en el parque
Una abeja ha acudido a morir aquí
cercana a mi.
Su estómago palpita y se estremece
en el recodo metálico del banco.
Su mirada está clavada en mi.
Ella desconoce lo que significó Londres
y esta nostalgia salvaje, de poder acariciar
las ramas de los árboles, envejeciendo
en un cuerpo que no es el mío.
Sus ojos, dispuestos a morir
en la indiferencia.
Esto, me he dicho, es la disposición
que tanto ansiaba conocer, aquel
verso olvidadizo que me hacía falta saber
por hablar del influjo, la debilidad del acto
El sol arranca del frío la vela quemada,
disponla en un lugar visible, murmuro,
alejado del corazón, cercano a la lágrima.
El blau de Cézanne és d’una pal·lidesa sonora, tèbia, com un desig inacabat. A vegades tinc la sensació que ha agafat un tros de cel i l’ha inserit dins el quadre. Sense preocuparse de l’espai que aquest blau ocupa, de l’alè breu que s’hi reflexa al vidre…
És un blau on hi pots nadar, i que embolcalla tot el paisatge i el difumina, l’esbargeix i el dilueix a batzegades. No és una unió plàcida, sinó el contrari. M’agraden aquests dos quadres, perquè el tractament del blau és diferent, la visió de Cézanne ha transvergit els límits del color.
Cézanne deia: “Je pains comme je vois, comme je sens, et j’ai des sensations très fortes”. La seva pinzellada és forta i mai decau. La natura s’encén d’aquesta ombra fosca, rere els arbres, a la vora del camí… aquesta puresa greu, intractable de Cézanne a vegades em sembla tan inexplicable, però, que m’hi he de submergir per poder sentir les veus del paisatge, de les natures mortes, de la immobilitat indecisa del temps.
130th Virginia Woolf’s birthday
Published January 25, 2012 english poetry Leave a CommentTags: Virginia Woolf
This is a second-hand edition i bought in Keith Fawkes (Flash Walk, Hampstead, London) two years ago – which only cost me £2. I found it almost by chance, in a chaotic pile of books… and since i had only read the book translated into Catalan, decided it should be mine. The street was pretty cozy, and only within a ten-minute walk from John Keats’s house – which of course I visited.
Poem of the week – The night you slept
Published January 21, 2012 italian poetry , poem of the week Leave a CommentTags: Cesare Pavese
Anche la notte ti somiglia,
la notte remota che piange
muta, dentro il cuore profondo,
e le stelle passano stanche.
Una guancia tocca una guancia -
è un brivido freddo, qualcuno
si dibatte e t’implora, solo,
sperduto in te, nella tua febbre.
La notte soffre e anela l’alba,
povero cuore che sussulti.
O viso chiuso, buia angoscia,
febbre che rattristi le stelle,
c’è chi come te attende l’alba
scrutando il tuo viso in silenzio.
Sei distesa sotto la notte
come un chiuso orizzonte morto.
Povero cuore che sussulti,
un giorno lontano eri l’alba.
La llum transigeix l’espai concorregut del so,
l’aigua creu en una veu profunda
allunyada de tot coneixement.
L’instant – no és viu ni mort -
i creix arreu com l’ombra d’un ocell
arranjada al vent, sotmesa en bandada
a la corporalitat del cos en el darrer dels naixements.
És ella qui la desconeix, aquella qui era quan
no era el temps, de la que fugí sense gaires esperançes
de ser-ho més.
És ella també a qui enyora
amb un desig salvatge, la finitud
de la pròpia imatge obligada a perllongar-se
dins l’aigua
com el més sord dels penediments.
*Translate an author if someone says is impossible to do so – really done it just for curiosity, it was no easy though. **Em pregunto com pot ser que no s’hagi traduït gairebé res en català de l’Stevens (encara) !
Lebensweisheitspielerei de Wallace Stevens
Més i més dèbil la llum del sol cau
a la tarda. Els orgullosos i els forts
han partit.
Aquells que queden són els inacabats,
els humans a la fi,
nadius d’una esfera minvant.
La seva indigència és una indigència
que és la indigència de la llum,
la pàl·lidesa estelar que penja dels fils.
A poc a poc, la pobresa
dels espais tardorencs esdevé
una mirada, un parell de paraules ja dites.
Cadascú es troba del tot
amb el que ell és i com és ell,
en la passada grandesa de l’aniquilament.
***
Cahiers – de la folie
Published January 6, 2012 Writing Leave a CommentTags: Irène Nemirovsky, Katherine Mansfield, Marguerite Duras, Patricia Highsmith
Es curioso que uno nunca escriba en su diario en los períodos más interesantes de su vida. Hay cosas que ni siquiera un escritor puede poner por escrito (en el momento). Le cuesta escribirlas, ¡y menuda pérdida!
(Patricia Highsmith)
Sempre he sentit aquesta curiositat malsana, aquest desig d’apropiar-me d’aquests petits éssers que dia a dia viuen i s’enfronten a les elucubracions rudimentàries d’aquells que es dediquen en cos i ànima a l’escriptura: els diaris de l’escriptor.
Són com els animalons de prova que en sofreixen els gargots, les ferides lentes de la paraula… i que tot i això s’empassen tot el que se’ls guixa damunt la pàgina, els estímuls que l’han impulsat a parlar, a escriure, perquè saben que allò és com or arrapat a la roca, que és com l’elixir no destil·lat de la copa, i que poden anar esgarrapant la matèria prima, la malformació que s’esdevindrà (o no) del cigne…
N’hi ha que mantenen a dos nivells distints el que seria el dia a dia de la vida – sovint d’una falsa hilaritat – i el dia a dia de l’escriptura – que acostuma a tenir un sabor més aviat amarg i desesperançador. Admiro aquells que aconsegueixen diferenciar aquests dos espais perquè és quelcom que jo no he aconseguit de fer mai. Destriar i donar un sentit diferent a aquelles paraules destinades a l’obra i influències literàries i aquelles destinades a ‘la vida’. Algunes moleskine destarotades és en el que ha derivat la meva disposició desgavellada i indisciplinada cap a l’escriptura i – perquè no reconèixer-ho també – cap a la vida.
Su forma de teclear es muy característica: brutal, firme y pausada. Sólo utiliza cuatro o cinco dedos, aporrea las teclas con fuerza y lo hace desde arriba, como si atacara el teclado de un instrumento musical.
Fa poc va anar a parar a les meves mans la interessant biografia reeditada de la Patricia Highsmith - The talented Miss Highsmith de Joan Schenkar -, qui a tall de testimoni personal va llegar vuit-mil pàgines en les que religiosa i compulsivament* mantenia un control de les seves amants, viatges i de l’extravagant obsessió per realitzar llistes de tot allò que fos digne de ser assasinat. Aquests diaris, es diferenciaven dels quaderns o cahiers (com ella anomenava), que destinava exclusivament a l’escriptura com a tal.
En conjunt però, ambdós eren els eixos que matenien unides i al mateix temps feien perillar l’equilibri d’aquesta mirada creativa i fantasiosa, unes coordenades que confonien i confrontaven la veritat de les seves creençes amb la malformada realitat del món amb el que forçosament havia de conviure.
* Tengo que acordarme de usar los libros como libros y no como una droga.
Continue reading ‘Cahiers – de la folie’
